Un vespre quan l'estiu obria els ulls per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer, damunt un pam de sorra s'alçava una foguera per Sant Joan. Llavors un tros de fusta era un tresor i amb una taula vella ja érem rics. Pels carrers i les places anàvem de casa en casa per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan. Érem quatre trinxeraires. No en sabíem gaire de les llàgrimes que fan que volti el món. Anàvem entrant a la vida. Mai una mentida, no ens calia i res no ens robava el son... Els anys m'han allunyat del meu carrer i s'han perdut aquells companys de jocs. El bo i el que fa nosa com si qualsevol cosa. Sembla que tot s'hagués cremat al foc de Sant Joan. I ara, aquesta vesprada una altra vegada veig els 'nanos' collint llenya per carrer. Corren. Com jo abans corria. Els crido i em miren com si fos un cuc estrany i passatger. Doneu-me un tros de fusta per cremar o la prendré d'on pugui, com ahir, com si no n'hi hagués d'altra. Jo he sigut com vosaltres.
No vull sentir-me vell aquesta nit. Que un tros de fusta torni a ser un tresor. Que amb una taula vella sigui ric. Pels carrers i les places aniré de casa en casa per fer-ho cremar tot aquesta nit de Sant Joan.
